“Foix evoca que de jove, quan anaven a collir l’oliva, cantaven sempre, molt”. No us sembla una mica estranya aquesta frase? Segurament ningú de nosaltres diria que va a collir l’oliva. Diem que anem a l’oliva o, com a molt, a collir olives. Me la vaig trobar corregint l’altre dia. L’havia escrit un periodista barceloní (de Sarrià). I curiosament parlava de Lluís Foix, un altre periodista (però molt més veterà) de Rocafort de Vallbona, a l’Urgell. És a dir, que el més probable és que ell no la digués així. Esclar que si no has anat mai a l’oliva no tens per què saber com es diu el fet d’anar-hi.

Tampoc cal saber què són els ganyims si no n’has menjat mai. Per sempre més aquesta paraula em recordarà la meva àvia materna: li vaig sentir dir a ella per primera vegada quan de petita a l’escola em van demanar que fes un treball sobre alguna recepta típica del poble. I aquesta recepta no va ser altra que la del pataco. Però anem a pams, perquè aquí hi ha molta teca lingüística i dialectològica.

Ganyim, com ja es pot intuir, ve de ganya, que vol dir brànquia, l’òrgan de respiració dels animals aquàtics. També ve d’aquí ganyot, que segur que sabreu què vol dir si us hi han agafat alguna vegada. I no hem d’oblidar que una ganya, a les nostres contrades, també és una ganyota, és a dir, un gest de la cara expressiu d’un sentiment. Coromines, al seu Diccionari etimològic, assegura que aquesta segona accepció ve de la comparació de la cara de l’home amb la d’un peix: sobretot pel que fa a “l’obertura de la boca amb el tall esbiaixat i negrós de la ganya del peix”, que implica “una boca oberta de tort, badada de través, de fons negrenc” que recorda “l’expressió que fa l’home en torçar la boca amb gest afectiu de desplaer o d’emoció desbridada”. Sembla que l’origen de ganya és preromà i és el mateix que el de galta però barrejat amb el castellà agalla.

Però tornem als ganyims, que, segons la majoria de diccionaris, són les ganyes de tonyina salades. El Diccionari català-valencià-balear diu clarament que és una paraula que només es fa servir al Camp de Tarragona i a Vimbodí. I sembla que també se’n deia espineta. Coromines recull ganyim com a “tripes de la tonyina” al Priorat.

Si li parleu de ganyims a algú que no sigui d’aquí, segurament el primer que li vindrà al cap seran els ganyips, que no són el mateix, tot i que molts de nosaltres, segurament per contaminació fonètica, en diem igual. La fruita seca que molts ens emportem d’excursió per matar la gana a mig camí són ganyips. I són herència del caló halipí, que vol dir gana, àpat.

Tan cofoia que vaig anar a l’escola convençuda que la meva recepta era la més original i sobretot l’autòctona només d’Alforja, i resulta que de pataco se n’ha fet i se’n fa, com a mínim, a tot el Camp de Tarragona. Si googlegem pataco, la primera referència que ens apareix és a la Wikipedia en castellà, que assegura que és típic de la gastronomia catalana en general i, això sí, originari de Cambrils. I fot-li que és de Reus!

Doncs bé, per acabar-ho d’adobar, tot fa pensar que l’origen de la paraula és… castellà! Sí que és veritat que amb el primer que relacionem pataco és amb patata. La semblança és evident. I al pataco hi sol haver patates. A més, des del Camp de Tarragona fins que s’acaba la plana de Castelló, per a molts, aquests tubercles són pataques. Així ho certifiquen Coromines i el DCVB. Doncs així i tot, la hipòtesi més versemblant és que pataco és una deformació vulgar de potaje, per això en alguns llocs també se’n diu potaco, que, de fet, és la paraula que recullen els diccionaris. I té bastant de sentit, perquè la j castellana, com que abans els catalanoparlants no la sabien pronunciar, l’adaptaven amb el so k. D’aquí caraquillo, quefe o el torró de quicona. No us en rieu, perquè quefe surt al DCVB, i, amb e oberta i vocal neutra final, faria molt menys mal a la nostra identitat lingüística que l’actual jefe amb fonètica totalment castellana i perfectament integrat al nostre parlar (potser perquè cap és massa genèric i designa massa coses?).

Vingui d’on vingui i per més nostrat que sigui, la veritat és que quan vaig tastar el pataco no em va acabar de convèncer. Potser li hauria de donar una segona oportunitat.

Maria Rodríguez Mariné